En defensa dels rius i per l’aigua pública

 

La disponibilitat humana d’aigua de qualitat depèn del bon funcionament del cicle hidrològic, del qual són peces fonamentals el clima i el bon estat dels ecosistemes aquàtics. És el reconeixement d’aquest fet, fonamentat en les aportacions de les ciències al llarg del segle XX, el que genera el gir copernicà de la política d’aigües a partir de l’aprovació de la directiva marc de l’aigua a l’any 2000.

A partir d’aquesta data l’objectiu de la política hídrica és el de la recuperació (i conservació) del bon estat dels rius, llacs, aqüífers, etc. i la promoció del l’ús sostenible de l’aigua; és a dir, el fer compatibles els usos amb la renovació permanent de l’aigua al llarg del cicle hidrològic. Al nostre país, amb una llarga tradició de política hidràulica d’oferta, això implica una revisió en profunditat dels usos. En especial, d’un model agrari responsable de l’extracció de tres quartes parts del total del volum destinat a usos humans i d’una contaminació per adobs i agrotòxics d’elevat impacte ambiental. La recuperació dels ecosistemes aquàtics és ineludible per tal de garantir, entre altres coses, la qualitat necessària per a l’ús prioritari de l’abastiment a les poblacions. Junt amb l’expansió descontrolada del regadiu, el model de producció industrial, tant a la manufactura com a l’agricultura i la ramaderia, han sobrepassat la capacitat de regeneració dels rius i han contaminat les fonts d’abastiment tradicionals fins al punt de fer-les no aptes per al consum humà.

Les respostes de les administracions públiques a aquesta situació son més reactives que preventives. No s’adrecen a l’origen dels problemes i tenen una eficàcia limitada. Mesures com ara la declaració d’aigua no apta per al consum humà en les xarxes d’alguns municipis afectats per les elevades concentracions de nitrats (L’Eliana) o fins i tot d’agrotòxics (Alzira, 2013) apunten als efectes, no a les causes. Tampoc el recurs a costosos transvasaments (des de Tous a València i la seua àrea metropolitana – EMSHI) o la “estratègia” de barrejar l’aigua més contaminada amb aportacions en millor estat amb la finalitat de mantenir les concentracions de pol·luents per sota dels valors límit legals, són solucions sostenibles.

Aquestes mesures no fan sinó desplaçar els problemes en l’espai (cap a masses d’aigua en millor estat relatiu) o en el temps (cap al futur), però no els resolen. Previsiblement, el canvi climàtic agreujarà la situació amb l’augment de la concentració de substàncies tòxiques com a conseqüència de la menor precipitació i circulació de cabals.

Malgrat que un recent informe, promogut per Ecologistes en Acció, situa la demarcació del Xúquer al primer lloc (entre les espanyoles) per concentració de plaguicides, l’extracció excessiva d’aigua per a usos humans i el deteriorament de la qualitat de les aigües són fenòmens globals. Per tal de protegir les poblacions i impulsar un canvi en la política de l’aigua, l’Organització de Nacions Unides va reconèixer formalment, en 2010, l’accés a l’aigua potable i al sanejament com un dret humà fonamental.

Com a continuació d’aquesta declaració es va llançar a Europa la Iniciativa Legislativa Europea –una mena d’iniciativa popular, admesa en 2012- amb el lema L’aigua no és un bé comercial sinó un bé públic, tot exigint una regulació europea del dret humà a l’aigua, que determine que l’abastiment d’aigua i la gestió de recursos hídrics no es regeixen per “les normes del mercat interior” i que s’excloguen els serveis d’aigua de l’àmbit de la liberalització.  D’altra banda, han sigut nombroses les iniciatives locals per incorporar el dret humà a l’aigua i recuperar la gestió pública d’aquest element necessari per a qualsevol forma de vida. Entre elles destaquen les remunicipalitzacions exitoses de París o Berlin i –més a prop- la de Valladolid. La prioritat del lucre front a altres consideracions, a l’empresa privada, ha mostrat amb escreix la seua manca d’idoneïtat per a gestionar els serveis relacionats amb l’aigua.

Els serveis d’abastiment d’aigua a la major part de les poblacions valencianes estan en mans privades, generalment sota la fórmula d’empreses mixtes. L’opacitat que caracteritza les empreses i la manca d’un marc autonòmic que regule els estàndards de qualitat dels serveis que ofereixen, incloent-hi la transparència en la gestió, dificulta conèixer en detall les xifres del sector. La Xarxa Valenciana per l’Aigua Pública, una plataforma integrada per diverses organitzacions ciutadanes  ecologistes, sindicals, veïnals etc., promou la regulació del dret humà a l’aigua i defensa un model de gestió pública de l’aigua amb unes exigències de qualitat, que inclouen la rendició de comptes, la transparència i la participació ciutadana.

La Xarxa Valenciana per l’Aigua Pública commemorarà el dia de l’aigua (22 de març) amb una concentració a la plaça de Manises (19:00), per reclamar la gestió pública de l’aigua. Sense oblidar que la protecció dels rius i altres elements del cicle hidrològic és una condició, necessària també, per garantir el dret humà a l’abastiment i el sanejament.

 

 

Xarxa Valenciana per l’Aigua Pública

Francesc La-Roca

 

 

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *