Per EVA SÁEZ CÁRDENAS
Diuen que l’esperança és l’últim que es perd. I sí, així és. I, al meu entendre, d’això poden donar gràcies la nostra classe política i les grans fortunes d’aquest país, que els que sempre acabem pagant les crisis, continuem tenint esperança en què això passe prompte i tornem, siga com siga, a la normalitat.
Així i tot, crec que hem de començar a plantejar si realment volem tornar a això d’abans, a l’egoisme i a la competitivitat que ens envolta en la societat actua; i a una lluita de classes que fa que uns continuen estant per damunt del bé i el malament, mentre els altres lluitem per sobreviure.
Sonarà a utopia, què se li farà, però és el que a mi m’agradaria que passara. Que trencàrem amb l’egoisme i apostàrem per la solidaritat que ara tant s’aprecia. Que vérem que només junts podem superar les crisis i, que la cooperació i no la competitivitat pot fer-nos més fortes. Només així, podrem eixir d’aquesta millor i més enfortits del que entrem, malgrat els perjudicis que tota “lluita” comporta.
És clar que, aquest maleït virus, ens ha enxampat desprevinguts. Que vam fer cas omís als avisos de l’OMS i altres autoritats que ens prevenien de la que se’ns venia damunt; que no es van prendre les mesures preventives necessàries; i que, una vegada ficats en tot el “escàndol”, les que s’han pres han arribat tard, de manera desordenada i, en moltes ocasions, mal gestionades. Però, de què ens serveix criticar i tractar d’aprofitar la situació per a traure beneficis individuals?
Amb aquesta pregunta, no vull dir que oblidem els errors que es cometen ni que deixem passar les conseqüències que estan implicant al conjunt de la població. Però, també és cert que considere més necessari aportar idees, iniciatives i propostes que ens permeten eixir abans d’aquesta lluita, que posar més obstacles en el camí i mostrar únicament els errors per a traure un “benefici” que ara perd tot el sentit.
Vegem l’error, no dic que s’oblide, però fem-ho per a millorar. Fem que vegen que no està ben fet i proposem solucions. Ja arribarà el moment de rendir comptes i demanar responsabilitats, però ara el “enemic” és comú a *todxs i hem d’aportar, no restar.
Exemples d’aquesta solidaritat i cooperació hi ha molts, i sobretot de la gent que “menys té”, de la gent del carrer i dels quals pitjor aturats eixiran d’aquesta. Hi ha iniciatives de gent que fa màscares a casa per a donar-les a la gent que les necessita; petites empreses que han canviat la seua producció per a adaptar-la a les necessitats actuals; tècnics i creatius que han posat a la disposició de totes i tots les seues impressores 3D per a produir màscares protectores o respiradors; artistes que ens enriqueixen amb les seues poesies, músiques i creacions durant la quarantena, etc. En definitiva, cadascun aporta el que pot per a lluitar contra el virus o, simplement, fer-nos més suportable la quarantena a totes o tots.
No deixem que aquest sentiment de pertinença al grup, d’ajuda i suport comunitari es perda. Fem que perdure i traguem d’aquesta “merda” de situació, una cosa positiva.
En definitiva, crec que, si realment volem tornar a la “normalitat”, en el que a poder fer la nostra vida normal es refereix, hem d’unir-nos i col·laborar perquè això acabe al més prompte possible; sense que per això es limite el canvi que ESPERE, i com indiquen els més optimistes, es donarà una vegada tot això passe.
Un canvi econòmic, social i cultural que comence per cadascun de nosaltres i beneficie a todes i tots. Un canvi de mentalitat que faça d’aquesta societat una comunitat solidària, col·laborativa, coopetitiva (que no, competitiva) i que aposte pel benestar general sobre la riquesa individual.
I és que, encara que siga difícil, l’esperança és l’últim que es perd…
Autora: Eva Sáez Cárdenas
Imprimir article